Dues reines vikingues i una anècdota actual.
Per Cinta Rocas (Casa 19)
Si tingués que escriure les meves memòries -cosa molt improbable-, descriuria, crec, només els fets més rellevants de la meva vida, sense ni tan sols ordre cronològic. A qui podria interessar de quin color era la meva habitació quan jo era petita? Prefereixo anar per feina .
No fa massa temps, circumstàncies prou inusuals, van alterar la cotidianeïtat de la meva vida. Per raons familiars estic llargues temporades en un tranquil lloc de Suècia i he tingut ocasió de comprovar quant diferents són els seus habitants dels nostres. Ho demostra un fet prou xocant que tot seguit descric: uns coneguts meus que desitjaven visitar aquest país,Suècia , en cotxe, en el moment d’iniciar el viatge, i ja al carrer, van fer sonar el clàxon molt sorollosament i tot plegat per dir-me “adéu”. Jo estava en aquell moment davant del meu pas preferencial esperant que els meus amics passessin i aguantant el cotxet de la meva neta. No hi ha molta policia a Suècia, però casualment en aquell moment un cotxe d’agents estava estacionat a la mateixa vorera, una mica més amunt.
El fet de què un cotxe fes sonar el clàxon entravessant un pas de peatons per davant d’un cotxet d’infants conduït per una vella -presumiblement l’àvia-, era molt més del què un policia suec pot suportar. Vaig observar com posaven impulsivament la marxa i es disposaven a caçar l’infractor. Els hi vaig fer senyes per a què paressin i aguantant el riure els hi vaig dir, amb el meu deficient anglès, que els malfactors eren amics meus que em deien adéu. I ells assombrats em contestaren que no comprenien com podia dir-se “adéu” fent soroll.
I ara vaig amb l’historia ben documentada de dues reines llegendàries d’aquest país.
Però abans explicaré alguns fets aclaridors.
En el film de Visconti, Lluís de Baviera aquest rei afirma que encara en el segle XIX les monarquies europees estaven lligades a través de l’incest.
L’immensa trama muntada per les múltiples unions consanguínies entre els membres de les famílies reials, va començar a teixir-se a Europa en el segle VIè quan Clodoveo, rei dels francs, va iniciar una política matrimonial que li va permetre unificar quasi tot el reialme de França en casar als seus hereus amb els dels seus enemics vençuts.
Aquesta política matrimonial va seguir fent-se a Europa quasi fins als nostres dies, però no tots els matrimonis reials foren consanguinis, encara que sempre fossin d’interès polític.
Vers 1385, un anglès de la família Lancaster, va intervenir en la política dels Trastàmara de Castella. Així, Enric III, rei de Castella es va casar amb Caterina de Lancaster, i d’aquesta manera es varen solucionar els drets de Caterina, com neta que era de Pere I de Castella, anomenat “El Cruel”. El pare de Caterina, el duc de Lancaster, s’havia casat amb donya Constanza, filla d’aquest Pere, el qual havia estat assassinat pel seu germanastre Enric II, “El de las Mercedes, avi del marit de Caterina.
Aquests problemes de successió varen fer possible que un rei comencés una guerra reivindicant drets a una corona, legitimats per un determinat casament.
Les complexitats de la història matrimonial entre la reialesa europea són sorprenents. També era anglesa donya Elionor, la muller d’Alfonso VIII de Castella, el de “La batalla de Las Navas de Tolosa” al 1.212
El que considero interessant del matrimoni entre Elionor Plantagenet i el rei de Castella Alfons VIII, apart de la seva finalitat política, és que sembla que fou feliç, la qual cosa és molt rara entre les parelles reials. Varen tenir 12 fills. (La reina estava molt enamorada i no deixava sol al rey en cap moment i el seguia amb totes les seves campanyes.) Armant de Fluvià no reconeix que Alfonso VIII tingués fills il·legítims, fet realment excepcional, només seguit també per Ferran III el Sant. Una filla d’Alfons i Elionor, Blanca, fou la mare de Sant Lluís de França. Té la reputació que fou una persona molt enèrgica. En dues ocasions fou regenta de França durant la minoria d’edat del seu fill, i després durant l’absència d’aquest en una Croada, i fou capaç de fer front a revoltes importants de la noblesa. També va acabar am el conflicte dels albigesos, problema que tants perjudicis va originar a Catalunya. Va educar molt bé a Sant Lluís en el sentit de la pietat i en l’autoritarisme polític, i li va arreglar el matrimoni d’acord amb els interessos francesos.
Una altra de les fills d’Alfons i la Plantagenet, Elionor, fou la primera muller de Jaume I de Catalunya i Aragó, el qual després la rebutjà i pledejà contra ella de forma poc cavalleresca. Ella mereix un treball, no per les seves satisfaccions, sinó per les seves desgràcies. Després el rei Jaume I va d’esposar Violant d’Hongria.
Acabo d’esbossar un fragment molt petit de la política matrimonial dissenyada per les cases regnants europees en diferents èpoques de la seva història, fonamentades en l’interés polític, exemple manifest del qual foren les noces reials entre Pere el Gran, II de Catalunya, III d’Aragó i I de València, amb donya Constanza de Sicília, de ascendència vikinga.
Aquesta Donya Constanza fou la darrera hereva del reialme que varen fundar els víkings a Sicília al segle IX tot i que la seva sang normanda ja s’havia barrejat amb la de la noblesa siciliana.
En relació amb les cases reials, es narren les seves gestes, les dates de les seves victòries i fets d’armes, però no s’explica que pel fet d’atzar d’haver-se casat amb parelles no consanguínies, varen sorgir fills que varen impedir la dissolució genètica del seu llinatge.
El problema originat per la constant consanguinitat entre els membres d’una mateixa família, ja fou advertit per l’església. Ho va emprar molt intel·ligentment ben aviat car va servir-se de la consanguinitat entre els contraents per anul·lar matrimonis que no afavorien els seus interessos polítics. Quan un monarca volia desprendre’s d’una esposa que considerava molesta, per tal que li suprimís el vincle, podia oferir al papa una companyia de llancers que defensessin els seus sempre vulnerables i cobdiciats estats. A més, li feia ofrena de regals molt valuosos i inclús feus propis, o autoritzava que es prediqués en els seus territoris a favor d’una croada, la qual, mol sovint, no tenia lloc. Quan un rei veia la possibilitat d’engrandir el seu reialme a canvi d’unes noces més avantatjoses, prèviament li calia anul·lar abans l’anterior vincle, l’execució del qual era competència del papa. Com ja he dit, però, el papa sempre rebia algun tipus de compensació per aquest acte, car usualment el grau de consanguinitat persistia igualment entre els membres del segons matrimoni.
Els reis d`Europa mitjançant el repudi, l’anul·lació per l’Església o la viudetat, arribaven a tenir fins i tot cinc o més esposes legítimes, a més de les seves amants; els fills provinents d’aquestes amants en ocasions varen regnar i d’aquesta forma varen introduir un mètode d’higienització de la sang de la nissaga.
Els cronistes de l’època quasi no esmenten les vicissituds d’aquestes reines consorts. En general foren molt desgraciades i bescanviades com bens materials que no tinguessin consciència ni sentiments.
En relació amb donya Constanza, la darrera hereva del regne normand de Sicília, sí que en parla en termes elogiosos la crònica de Ramon Muntaner, i la de Pere el Cerimoniós. El Dant també la cita en la “Divina Comèdia”. Sens dubte tingué el seu pes perquè mitjançant el seu matrimoni amb Pere II, la corona catalano-aragonesa pogués posseir un regne com Sicília, una perla preciosa del Mediterrani. El papa el procurava retenir i el volia donar a Carles d’Anjou, a través dels habituals procediments de l’excomunió i les butlles fulmina’ns.
Cal saber que si un papa ex-comulgava a un monarca, els seus súbdits automàticament quedaven exempts del vassallatge que devien retre-li. Atès que els papes eren, en general, membres de les cases regnants europees o de les poderoses repúbliques italianes, cal suposar com utilitzarien el poder de l’excomunió, en funció dels interessos o les pressions de la seva pròpia família.
Torno a Catalunya. Per molt que li interessés a la corona catalano-aragonesa l’expansió vers la Mediterrània, posseir l’illa de Sicília li va costar una lluita molt forta per consolidar-la; una oberta confrontació amb el papat i França, i, en fi, tal com diu l’historiador Frederic Udina Martorell, això justificava el sentiment de pirateria que es donava igualment entre els grans senyors i els reis.
No em vull apartar de l’objectiu primer i darrer d’aquest text. Els cronistes ens expliquen el caràcter dòcil, religiós i complaent de la darrera hereva del regne establert pels víkings en el Mediterrani. Aquest caràcter de la reina Constanza, tranquil i seré, de total obediència i fidelitat envers el seu marit, contrasta amb el comportament de les senyores que regnaven uns tres-cents anys abans en la freda regió normanda, si es que hem de donar crèdit als cronistes àrabs.
Els víkings del Bàltic, al segle IX, no es limitaren solament a rampinyar i malmetre les costes atlàntiques. En molts casos varen ocupar regions riques, varen romandre en elles i fundaren regnes, com fou el de Sicília. Abans, els asturians i els gallecs els varen rebutjar enèrgicament. A Andalusia, però, produïren estralls, amenaçaren Cordova i Sevilla, i fou molt difícil lliurar-se del seu setge. Això es va aconseguir mercès a construccions militars molt costoses. De tota manera, aquesta presència dels víkings a Andalusia va exercir una certa influència perquè Abd al Rahman II, en el segle X, va pretendre establir relacions diplomàtiques amb les Corts Normandes, i amb aquest objectiu va enviar-les-hi com ambaixador el poeta Al-Gazal “de un acreditado valor i audàcia, que sabia entrar i salir por todas las puertas”.
El que és curiós d’aquesta història es que Al-Gazal, -a més de retre acatament al sobirà normand-, ho feu arrossegant al seu darrera per terra en lloc de fer-ho inclinant-se davant del rei. Això captivà de tal manera a la reina vikinga, la muller del rei (el cronista no esmenta cap nom) que “no podia pasar un dia sin verlo”. Aquestes visites foren tan sovintejades que els companys d’Al-Gazal, li aconsellaren que es mostrés prudent, per tal d’evitar que no incités els gelós del marit. Al-Gazal va suspendre les visites a la reina i aquesta el va fer cridar i li demanà quines eren les raons de les seves absències. Ell, li va explicar la causa i la reina li contestà somrient i divertida: Els gelós no existeixen en els nostres costums. Entre nosaltres les dones estan amb els seus marits mentre elles volen, i una vegada que aquests ja no els hi agraden, els abandonen.
Si aquesta història és certa, hom pot preguntar-se si entre les llegendàries nissagues normandes no es trobarien descendents del ben plantat i noble poeta andalús.
Bibliògrafa:
UDINA MARTORELL, Frederic ,Documents cabdals de la Història de Catalunya. Fundació Catalana, 1984
TUÑON DE LARA, Manuel, Historia de España, tomo 1V, Editorial Labor 1.982
BEN DIHYA,. Matrib, traducción Pons Boigues, citat per Claudio Sanchez Albornoz en la seva España Musulmana,Ed. Espasa- Calpe, S.A. Tomo I Madrid 1.974. La narració que es cita es trova a les pág. 187-191
Gran Enciclopedia Catalana,,Volum 1V Barcelona 1.973 pág. 576
PERE III EL CERIMONIÓS, Crònica General, dita comunament Cronica de Sant Joan de la Penya. Ed. Alpha, 1.961, Primera edició del seu text català. Transcripció, Soberanas Lleó, Amadeu-J.
MUNTANER, Ramón. Crònica, Ed. Selecta, 1.973 . Versió de Joan Francesc Vidal-Jové
